"La ficció sentimental catalana de la segona meitat del segle XV"

La literatura castellana medieval posseeix un ampli repetori bibliogràfic sobre un conjunt de textos de temàtica amorosa conegut com a “novela sentimental”. Hi ha moltes connexions d’aquests materials literaris amb la Corona d’Aragó. Aquesta tesi es proposa d’establir si es pot parlar d’una branca catalana del gènere. Amb aquest objectiu, l’autora fa una anàlisi de les aportacions de la crítica i recull la idea que la novel•la sentimental no és exactament un gènere o subgènere, sinó més aviat una moda o tendència literària que afecta un conjunt de textos que comparteixen unes determinades característiques, i també uns mateixos models.

Definits els trets més destacats, s’estableix un cens de la ficció sentimental catalana (de cada obra se n’ofereix sinopsi, bibliografia i motius sentimentals). Una lectura crítica del cens permet d’articular un discurs historiogràfic i descriptiu que estableix l’existència d’una ficció sentimental catalana com a moda o gust literari. Es tracta de narracions breus en què la passió d’amor mostra tots els seus aspectes morals deleteris: els autors utilitzen materials poètics, perquè a través de la tradició lírica es transmet la teoria amorosa que fa de rerefons a la literatura sentimental.
La tesi conté l’edició critica i anotada de la Requesta d’amor i la Faula de Neptuno i Diana, obres desateses per la crítica que l’autora pretén de restituir al lloc que els correspon dintre de les lletres catalanes antigues. Això implica també una revalorització del seu autor, Francesc Alegre, traductor de les Metamorfosis d’Ovidi. En apèndix, s’inclou l’edició crítica de la versió catalana del París e Viana, un text que en la redacció extensa francesa revela la transformació d’un relat amorós lineal en un relat de ficció sentimental.